Comentaré un altre dels documents penjats en l'aula sobre narrativa curta, també de l'autor Pere Calders, esta vegada Invasió subtil.
Volia comentar-ho perquè em recorde que un dia ho vam llegir a classe i em va agradar.

Tracta sobre els prejudicis que tenim els espanyols, ja que la història tracta d'un senyor català que es troba assentat en una taula d'un hostal de Tossa, en la que havent-li demanat permís abans, s'assenta un home amb aire oriental al seu costat.

L'home català començà a adonar-se que este japonés no tenia cap tret oriental, ni físics ni psicològics, ja que els seus ulls no eren esgarrats, ni la seua pell era groguenca ni tenia accent propi del seu país, si no que tot al contrari, parlava el català com qualsevol altre de bé.

Quan va començar a demanar per a menjar, el català va esperar que deleitara menjars exòtics, però prompte es va donar compte que el que realment volia no era eixe tipus de menjars, si no les pròpies del nostre país, ¡fins portava l'escut del Barça en la solapa!

El català, que no cabia de sorpresa per l'expecta, arribà a creure que es tractava d'un espia, i angoixat per la seua incertesa, arribada la nit, no va poder apegar ull, siguent que en cap moment el supòsit japonés li havia dit que ho era.

He decidit comentar esta narrativa perquè com ja he dit al començament, em va paréixer molt graciosa per la situació en què es fica el català amb la hipòtesi del supòsit japonés i els seus costums tan espanyols.

És una d'eixes històries que et fan reflexionar sobre els prejudicis que ens fem anticipadament.

El tercer comentari dels llibres que realitzaré tractarà sobre unes pàgines de narrativa curta penjats en l'aula.
Es tracta de Fet d'armes de Pere Calders.

És una xicoteta narració on l'autor ens parla d'una determinada situació en què un poble es troba en guerra i un dels combatents es queda fora, així que decepcionat i humiliat per la seua actuació, decidix allunyar-se i assentar-se en la bora d'un camí, quan de sobte, cau del cel un paracaigudista que portava armes i una bicicleta plegable.

Éste li pregunta on està l'ajuntament del poble i el combatent li diu que sap que es tracta de l'enemic, per la qual cosa decidixen lluitar.

No obstant es donen compte que estan fora del camp de batalla pel que decidixen entrar per a poder dur a terme la lluita. Prompte es donen compte que els és impossible accedir, donat l'avanç de la guerra, per la qual cosa el combatent li proposa que lluiten a puny, però l'enemic li respon que no deuen, ja que li tenen que tindre un respecte al progrés dels seus països, per això decidixen jugar-se la lluita a ratlleta, i establixen que el guanyador podrà quedar-se amb les pertinences de l'altre.

Va guanyar el combatent, i quan el seu general li va veure amb el botí, orgullós, li va preguntar quina recompensa volia, i éste li va respondre que es quedava amb la bicicleta.


He decidit comentar estes pàgines perquè em vaig llegir unes quantes i esta em va paréixer molt divertida.
Pareix com si els dos combatents volgueren lluitar pel simple fet de ser enemics, no perquè ho estiguen desitjant, simplement per el fet de fer-ho.

M'ha paregut molt graciós el final, ja que ací es recalca que l'interés que tenia el combatent humiliat se centrava únicament en la bici del seu enemic i no en la guerra en si.

El segon comentari dels llibres que realitzaré serà del llibre: “Com una novel·la” de l'autor Daniel Pennac.

Este llibre m'ho vaig llegir fa temps i em va agradar molt, i com ho vaig llegir d'una passada he decidit tornar a llegir-ho per a poder comentar-ho.

Doncs bé, m'agradaria començar dient que l'autor és molt conegut, i que esta novel·la, va tindre tant d'èxit que va ser traduïda a diversos idiomes.

He volgut comentar este llibre, perquè com ja he dit, em va agradar molt, ja que em va paréixer molt diferent de tot el que havia llegit fins eixe moment.

El llibre tracta de la forma en què estem acostumats a inculcar als xiquets en la lectura. Pennac diu que tenim una idea equivocada de la mateixa, ja que no hem de forçar-los a llegir, ni que la lectura entre a través de la força, és a dir “a puny i lletra”, si no el que hem de fer és despertar indirectament l'interés i l'entusiasme dels xiquets cap als llibres.

Per a dur a terme açò, Pennac desenvolupa el llibre com un decàleg de la lectura, i ho fa anomenant deu de drets del lector de la forma següent:

·El dret de no llegir.
·El dret de botar les pàgines.
·El dret de no acabar un llibre.
·El dret de rellegir.
·El dret de llegir el que siga.
·El dret al Bovaryismo (malaltia transmissible textual).
·El dret de llegir on siga.
·El dret de buscar llibres, obrir-los on siga i llegir un tros.
·El dret de llegir en veu alta.
·El dret de callar.

A mi, el que més m'ha cridat l'atenció, és el primer: “El dret de no llegir”, ja que em pareix un poc contradictori, i al mateix temps, graciós, però m'agradaria comentar-los tots.

Doncs bé, el primer d'ells, com he dit és el que més interés em va produir, ja que ho veig que és com si et digueren: “Cal llegir!, però si no t'apeteix no lliges!”, i bé, part de raó té, ja que no sempre apeteix llegir.

El segon dret ens diu que tot lector té l'oportunitat de botar-se les pàgines si arribada una part del llibre no li agrada o li està avorrint el que llig.

El tercer dret parla de poder deixar de llegir un llibre si no ens està agradant. No hi ha cap obligació que ens diga que hem de continuar llegint únicament per acabar el llibre, és més, si no ens interessa no hi ha perquè forçar la nostra voluntat a llegir.

El quart dret del lector és el dret a rellegir, és tot al contrari a l'anterior, ja que si es dóna el cas en què el que hem llegit ens ha agradat, tenim l'oportunitat de tornar a disfrutar d'això.

El quint dret tracta de que tot lector pot llegir, al llarg de la seua vida, tot el que li apetixca, no hi ha cap imposició que ens diga que no podem llegir quelcom, ja que tenim l'oportunitat de llegir tot tipus de llibres, per sort.

El sext dret tracta del dret al Bovaryismo, l'autor ens vol transmetre que hi ha la “malaltia de transmissió textual” en la que una persona, per pura insatisfacció novel·lesca es crega una altra persona diferent de la que és. O també, pot ocórrer que una persona estiga llegint una novel·la que transcorre en una ciutat diferent de la que habita i que té, en la seua vida real, la sensació d'estar en la ciutat de la seua novel·la i viceversa. Este és un dret molt important, ja que tot lector pot viure la seua experiència novel·lesca com li plazca.

El sèptim dret tracta de llegir on siga, és a dir, no hi ha cap norma que ens diga que hem de llegir en un lloc especificat, si no que podem fer-ho on més a gust estiguem, ja que l'experiència la vivim nosaltres, els lectors.

L'octau dret ens parla de l'oportunitat del lector de poder agafar qualsevol llibre i llegir només una part d'ell. No tenim perquè llegir el llibre sencer si no volem i només volem llegir un tros.

El nové dret ens diu que el lector té l'ocasió de poder llegir en veu alta si així ho desitja, sempre que, és clar, no perjudique ni moleste a ningú. Sempre respectant les normes socials.

Finalment, el desé dret tracta de l'oportunitat del lector de poder callar si no desitja comentar res sobre el que ha llegit, igual que té l'oportunitat per a parlar i expressar-se, també la té per a callar.

Al meu parer, el que més m'ha agradat del llibre és l'interés que posa l'autor en recalcar la importància de no obligar els xiquets a llegir. Considere que si de xicotets se'ns obliga i se'ns influïx d'una manera molt brusca, al créixer el xiquet té una visió molt negativa cap a la lectura, ja que els associa a moments negatius viscuts.

També m'ha agradat molt que l'autor ens parle de la pèrdua d'interés per part de les famílies dels xiquets a l'hora de llegir-los contes. És cert, ja que involuntàriament, una vegada el xiquet es va fent major, este costum va perdent vida, i no hauria de ser així, perquè si el xiquet veu que els seus pares, iaios, tios, etc posen interés en els llibres, ell per imitació faràn el mateix.

Per a concloure m'agradaria dir que este llibre em pareix molt encertat per a recomanar, sobretot per a estudiants de Magisteri com nosaltres, ja que ens pot guiar per a tractar el foment de la lectura amb els nostres xiquets i futurs alumnes.

En esta entrada de bloc comentaré el primer dels meus llibres.

Es tracta del llibre: “El noi del pijama de ratlles”, de l'autor John Boyne.

He triat este llibre per a llegir-me perquè vaig vore la pel·lícula i em va agradar molt, i com sempre sol passar-me, si veig una pel·lícula que m'agrada i sé que esta el llibre, m'ho compre i el llig, encara que és cert que hauria de ser al contrari, però els llibres que jo em solc llegir no les porten a la producció cinematogràfica.

Doncs bé, per a començar a comentar aquest llibre, m'agradaria dir que tracta sobre la vida d'un xiquet de nou anys, Bruno, el qual, junt amb la seua família es muden a un altre lloc perquè son pare, un comandant nazi, puga dirigir el camp de concentració d'Auschwitz.

L'aventura de Bruno comença quan en el seu nou hogar es dóna compte que no té a ningú amb qui jugar, i avorrit pel seu ambient comença a explorar per l'entorn, la qual cosa li porta a descobrir que, junt amb sa casa, no estan sols, ja que veu un filat on es troba molta gent dins.

Bruno veu un xiquet: Shmuel que porta la indumentària que els nazis els feien portar als jueus i creu que porta el pijama posat. A ell li sorprén tant que, junt amb la desesperada situació de l'altre xiquet, ràpidament comencen a congeniar i a fer-se amics.

Prompte es definix una relació entre ells de dos xiquets que no coneixen de races, feixismes o ideologies, per la qual cosa Bruno, cada dia s'escapa de casa per a anar a l'empresonat i trobar-se amb el seu amic, portant-li menjar i algun que altre joguet, com un baló.

El problema succeïx quan el xiquet jueu li demana que li ajude a trobar a son pare, ja que “els hòmens roïns” (els nazis) se'l van portar i no ha tornat a veure-li.
Bruno accepta i es cola per davall de l'envallat, vestint-se amb “un pijama” que li havia aconseguit el seu amic.

No obstant, la tragèdia i el desenllaç de la història ve donat per les circumstàncies que eixe dia, com altres tants, en el camp nazi es duen a terme els tràgics crematoris dels jueus, i Bruno i el seu amic es troben allí arrossegats per la multitud.


M'agradaria afegir que este llibre, igual que la pel·lícula, em van causar molt d'impacte, és cert que amb el llibre més, ja que tot està molt més relatat, i en els dos casos no he pogut evitar acabar plorant.

Encara no entenc la brutalitat i la forma tan inhumana de tractar les persones per part de la ideologia feixista. Cada vegada que m'embolique d'esta part de la nostra història m'entren males vibracions pel cos de la impotència. Supose que no sóc l'única i que és d'entendre la meua reacció, però realment, este és un d'eixos casos en què em dóna fins a vergonya de ser humana, pel simple fet que només la nostra espècie puga portar a cometre estos actes tan violents.


Este és un d'eixos llibres en què quan comences a llegir-los, de seguida saps de què tracten, és cert que havia vist la pel·lícula, però estic segura de què haguera pensat el mateix si no haguera sigut així, encara que també és cert que no m'esperava la mort de Bruno.
Així, no entenc molt bé l'expectativa que posa l'autor al no comentar res en el revers del llibre, però és original, això sí, ja que no conec molts llibres en què l'autor no especifique de què tractarà la història que vol comptar-nos.

Una de les coses que m'ha cridat l'atenció és la ingenuïtat de Bruno, ja que, a causa de la seua edat, i al seu caràcter plàcid, no es dóna compte del que està ocorrent a uns metres de sa casa.

També em vaig preguntar diverses vegades perquè no li comentava res a son pare, encara que és notable que la relació que té amb este no és la mateixa que amb sa mare.

Una de les coses que m'ha agradat de l'autor, i que també han volgut que es remarcara en la pel·lícula és que no narra les accions portats a terme pels nazis, és a dir, no du a terme el llibre comptant les seues atrocitats, si no que està enfocat des de la perspectiva de Bruno, per la qual cosa fa que el llibre no tracte exclusivament dels actes succeïts en el camp d'Auschwitz.

Concloent, “El noi del pijama de ratlles” és un llibre que recomane a tots, ja que té un poc de tot, sent el més essencial, el món de fa 70 anys vist a través dels ulls d'un xiquets de 9.

En esta entrada de bloc comentaré la pel·lícula “Sense perdó”, de Clint Eastwood.
La veritat és que m'ha costat molt veure-la, ja que l'he anat deixant passar, ja que el cine Western no és el meu fort.

Pareix increïble, ja que en la meua casa, amb la presència de mon pare, no hi ha una altra cosa en la tele, ja siga estiu o hivern quan arribe amb la meua família sempre trobe al meu pare amb la televisió en el mateix canal i veient les mateixes pel·lícules de sempre, així que per descomptat, esta pel·lícula l'he vist amb ell i amb la seua ajuda.

L'única cosa que sabia d'este director és que és molt reclamat, i pel que he estat llegint d'ell, més darrere de les càmeres que davant d'elles.

Com a opinió pròpia puc dir que em va encantar la pel·lícula que va interpretar i va dirigir junt a Hillary Swank: “Million Dolar Baby”.

Doncs bé, per a resumir en unes poques línies l'essència que se m'ha quedat de la pel·lícula puc dir que el que s'intenta transmetre és que la mort no és una altra cosa que allò violent fruit de la venjança de tres pistolers que planegen una matança per a venjar una prostituta que ha sigut apunyalada i així aconseguir una bona recompensa.
No obstant, ells no tenien en compte que a l'arribar a Big Whiskey les coses no serien tan fàcils, ja que es trobava un ex pistoler convertit en sheriff, que per a mantindre la llei i l'orde utilitza la intimidació personal i la força física, per la qual cosa la lluita no tarda a començar.

Com a opinió personal m'agradaria dir que he passat un bon estona, perquè com he dit, este tipus de cine no és dels meus preferits, però he disfrutat compartint una vesprada de cine en casa amb els meus pares, sobretot en companyia de mon pare, que sé que li ha fet prou il·lusió compartir els seus gustos cinèfils amb mi, per la qual cosa l'experiència ha sigut molt bona.