En esta entrada de bloc comentaré el primer dels meus llibres.

Es tracta del llibre: “El noi del pijama de ratlles”, de l'autor John Boyne.

He triat este llibre per a llegir-me perquè vaig vore la pel·lícula i em va agradar molt, i com sempre sol passar-me, si veig una pel·lícula que m'agrada i sé que esta el llibre, m'ho compre i el llig, encara que és cert que hauria de ser al contrari, però els llibres que jo em solc llegir no les porten a la producció cinematogràfica.

Doncs bé, per a començar a comentar aquest llibre, m'agradaria dir que tracta sobre la vida d'un xiquet de nou anys, Bruno, el qual, junt amb la seua família es muden a un altre lloc perquè son pare, un comandant nazi, puga dirigir el camp de concentració d'Auschwitz.

L'aventura de Bruno comença quan en el seu nou hogar es dóna compte que no té a ningú amb qui jugar, i avorrit pel seu ambient comença a explorar per l'entorn, la qual cosa li porta a descobrir que, junt amb sa casa, no estan sols, ja que veu un filat on es troba molta gent dins.

Bruno veu un xiquet: Shmuel que porta la indumentària que els nazis els feien portar als jueus i creu que porta el pijama posat. A ell li sorprén tant que, junt amb la desesperada situació de l'altre xiquet, ràpidament comencen a congeniar i a fer-se amics.

Prompte es definix una relació entre ells de dos xiquets que no coneixen de races, feixismes o ideologies, per la qual cosa Bruno, cada dia s'escapa de casa per a anar a l'empresonat i trobar-se amb el seu amic, portant-li menjar i algun que altre joguet, com un baló.

El problema succeïx quan el xiquet jueu li demana que li ajude a trobar a son pare, ja que “els hòmens roïns” (els nazis) se'l van portar i no ha tornat a veure-li.
Bruno accepta i es cola per davall de l'envallat, vestint-se amb “un pijama” que li havia aconseguit el seu amic.

No obstant, la tragèdia i el desenllaç de la història ve donat per les circumstàncies que eixe dia, com altres tants, en el camp nazi es duen a terme els tràgics crematoris dels jueus, i Bruno i el seu amic es troben allí arrossegats per la multitud.


M'agradaria afegir que este llibre, igual que la pel·lícula, em van causar molt d'impacte, és cert que amb el llibre més, ja que tot està molt més relatat, i en els dos casos no he pogut evitar acabar plorant.

Encara no entenc la brutalitat i la forma tan inhumana de tractar les persones per part de la ideologia feixista. Cada vegada que m'embolique d'esta part de la nostra història m'entren males vibracions pel cos de la impotència. Supose que no sóc l'única i que és d'entendre la meua reacció, però realment, este és un d'eixos casos en què em dóna fins a vergonya de ser humana, pel simple fet que només la nostra espècie puga portar a cometre estos actes tan violents.


Este és un d'eixos llibres en què quan comences a llegir-los, de seguida saps de què tracten, és cert que havia vist la pel·lícula, però estic segura de què haguera pensat el mateix si no haguera sigut així, encara que també és cert que no m'esperava la mort de Bruno.
Així, no entenc molt bé l'expectativa que posa l'autor al no comentar res en el revers del llibre, però és original, això sí, ja que no conec molts llibres en què l'autor no especifique de què tractarà la història que vol comptar-nos.

Una de les coses que m'ha cridat l'atenció és la ingenuïtat de Bruno, ja que, a causa de la seua edat, i al seu caràcter plàcid, no es dóna compte del que està ocorrent a uns metres de sa casa.

També em vaig preguntar diverses vegades perquè no li comentava res a son pare, encara que és notable que la relació que té amb este no és la mateixa que amb sa mare.

Una de les coses que m'ha agradat de l'autor, i que també han volgut que es remarcara en la pel·lícula és que no narra les accions portats a terme pels nazis, és a dir, no du a terme el llibre comptant les seues atrocitats, si no que està enfocat des de la perspectiva de Bruno, per la qual cosa fa que el llibre no tracte exclusivament dels actes succeïts en el camp d'Auschwitz.

Concloent, “El noi del pijama de ratlles” és un llibre que recomane a tots, ja que té un poc de tot, sent el més essencial, el món de fa 70 anys vist a través dels ulls d'un xiquets de 9.