En aquesta entrada vaig a escriure una historieta que em vaig inventar ja fa un poquet de temps, la veritat és que està modificada, perquè el final que vaig escriure quan l'ha vaig començar no s'ajusta gens al que vuic ficar açí, no per res, sinó perquè els meus pensaments han canviat molt i amb ells la meua persona. Doncs, és una història que em feia ilusió sacar a la llum, així que açí os l'ha deixe...

Comptaven els savis, que només et donaves compte que amaves a algú, quan perdies a eixa persona per sempre, quan veias que s'allunyava de la teua vida sense que tu pugueres fer res, quan senties que el dia ja no era solejat, encara que l'astre rei et somriguera des del més alt.

I qui sap, quan va ser el moment en què jo em vaig donar compte que li perdia per sempre?

Així va començar esta història, una història que ha estat en la meua vida, sense que jo poguera fer res.

Eren les huit del matí d'un diumenge plujós, i el ring del meu telèfon em va traure del meu son.

-Qui serà? vaig pensar.
-Qui s'atrevia a despertar-me, a traure'm del meu món particular, on jo reialment era l'ama de la meua vida?

Llavors una veu masculina em va dir:

-Et vaig trobar, sóc el passaport a la teua felicitat.

Jo que no vaig fer cas vaig penjar.

-Qui s'atrevia a dir que jo no era feliç?
-Qui era eixe que venia a portar-me la felicitat?

La gent normal dorm. Favades vaig pensar, ja estan una altra vegada els del món feliç amb el mateix, i vaig penjar.
Vaig tornar novament al llit, sense saber que eixe simple ring, d'eixa crida, canviaria el transcurs dels meus pensaments, i qui sap, de la meua vida...

Vaig voler tornar a adormir-me, però ja no vaig poder conciliar el son, sabia que tot eren favades, però al mateix temps la curiositat no em va deixar tranquil·la.
Em vaig preparar una tassa de café, i quan estava fent-lo, el telèfon va tornar a sonar.
El meu cor, esta vegada, em va donar una bolcada i amb veu tremolosa vaig contestar.
A l'altre costat la mateixa veu masculina d'abans:

-Parla'm, per favor no em penges, per fi he donat amb tu i no vull tornar a perdre't.
Em va dir amb una veu molt tranquil.litzadora…

-Com que tornar a perdre'm? Vaig pensar.
-És que ja m'havia tingut i m'havia perdut?

-Qui eres? vaig preguntar-li.
Però de sobte el telèfon es va tallar i no vaig tindre contestació, només sentia la meua respiració i els batecs del meu cor.
Vaig penjar.

Em vaig acomiadar al meu sofà i vaig continuar amb el meu café.
En cada glopet em venia un pensament.
Potser seria una broma, però perquè a mi?
-Qui podia ser?
-Per què es va apropar a mi d’aquesta forma tan poc normal?
I lo millor de tot, què esperava de mi ara?


Vaig seguir amb el meu diumenge i vaig intentar oblidar eixa maleïda crida .
Vaig cridar a la meua amiga i vam quedar per a prendre'ns uns refrescs.
Quan l’ha vaig vore vaig contar-li de seguida tot allò que m’havia ocorregut, i ella tan fantasiadora com sempre, em va donar encara més que pensar.

-És impossible que siga una broma.
-Per què? Hi ha milers de bojos que no tenen res a fer.
-Però, i si és ell?
-Qui?
-Ja saps qui.
-Impossible, encara que la veu, em resultava familiar, i les palometes, revolejavem en el meu estómac des de la crida, era impossible que fóra ell!
A més, jo no volia que fora,o si?
-Segur que és ell. Et va dir un dia que tornaria a la teua vida per tornar a fer-te feliç, i això és just el que t'ha dit, tu mateixa, però em vas repetir eixa frase milers de vegades.
-Si, ho sé, però així i tot em pareix impossible que després de tant de temps m'haja trobat, que encara pense en mi…
-Per què ara?

Em vaig despedir de la meua amiga, no sense abans prometre-li que si el meu telèfon tornava a sonar, ella seria la primera en assabentar-se.

-T'ho promet, si una veu masculina es cola en el meu telèfon, et cridaré.



Així doncs, jo ja vaig saber molt en els fons de mi que era ell, perqué estava fent això i què era el que esperava ara…

Vaig ser sincera en mi i vaig caure en que la seua veu ja em sonava des de la primera vegada que l’ha vaig sentir.
Era una veu que em va sonar molt pura, que em va transmetre tanta pau i tanta tranquil·litat que em feia sentir molt bé, con la xiqueta tonta que veia el món amb plena felicitat i que esperava tornar a tindre alguna cosa d’ella algun dia..

Però per què? Em vaig preguntar.
Milers de perquès em van rondar per la meua ment.
Doncs, jo ja sabia perquè.

Ell era una persona molt especial, sempre havia cuida’t dels seus, era optimista i molt, molt lluitador, així doncs, una mala pasada en la seua vida va volcar-li tots els seus plans, i amb els d’ells van volcar els meus.

Ell va rendir-se i va abandonar totes les seues expectativas fent molt de mal a la seua persona i a algunes del seu voltant, sobre tot a la mia.

I ara volia tornar…

-Qui sap el que va pasar pel meu cap..
No sé si va ser per la meua por o per la inseguritat de tornar a sofrir, però aquesta vegada vaig ser jo la que va voler dasaparèixer i ara si, per sempre…