Ahir a la vesprada vaig anar al teatre amb uns companys de classe.

Vam anar al Micalet, a veure la representació de l'obra de teatre: "Tramuntana", dirigida per Martín Crespo i representada per Toni Agustí i Ernesto Pastor.

La veritat és que m'ho vaig passar genial. Al no haver anat al teatre oficialment en més d'estes dos ocasions, he notat una gran diferència de l'obra de Vacants a esta.
Vacants, em va paréixer una obra prou entretinguda, en els marges de la comèdia.
Esta obra m'ha fet veure un altra perspectiva del teatre, ja que a més del gènere còmic també té pinzellades de drama.
És una obra que està molt ben plantejada perquè és com la narració de dos còmics.

Segons l'autor: "Tramuntana és un joc teatral de creació col·lectiva. Una història basada en una la dita popular: «quan bufa la Tramuntana, tothom és trastorna..."

Sincerament, al principi de la representació estava un poc perduda, però després ja vaig anar captant la idea que ens volien transmetre amb cada una de les històries, o millor dit, amb els dos còmics.
És una obra de teatre amb molta energia, on el vent de tramuntana té un total protagonisme, perquè quan s'acosta, el poble es posseïx i no existeix el temps.
El passat i el present és confonen i la realitat dels somnis transita.

Una cosa que em vaig donar compte va ser que, al finalitzar l'obra, vaig notar una gran diferència d'estos actors als de l'obra de Vacants.
He de dir que, els actors de "Tramuntana", tenen una major soltesa i una millor interpretació sobre l'escenari.

Supose que serà per l'experiència, ja que els actors de La Nau encara són, si no m'equivoque, estudiants d'interpretació.
Amb açò no vull dir que siguen més mals actors i actrius, simplement es nota la falta de més actuacions viscudes.

Jo vaig estar molt a gust durant tota la funció i, a l'acabar, se'm va quedar una sensació molt grata.
La mateixa que quan isc del cine (m'encanta el cine) i m'ha agradat la pel·lícula, qui m'anava a dir a mi que m'agradaria al teatre…

La veritat és que em sent molt contenta per això, i també per l'elecció del professor al manar-nos obligatòriament la visualització de dos obres de teatre, perquè per les bones vibracions que m'ha deixat esta experiència, crec que seran més de dos obres i voluntàries

.

La tercera entrada en el bloc que realitzaré no tractarà de cap pel·lícula, si no de l'obra de teatre que vaig veure a La Nau.
L'obra va ser representada el 30 d'octubre i s'anomena: Vacants.

Encara no he assistit a l'entrevista amb el professor per a comentar les dos obres de teatre, ja que de moment només he vist aquesta, per la qual cosa comentaré en el meu bloc la meua experiència i la meua opinió sobre la mateixa.

La veritat és que ja ha passat un mes des de que la vaig vore, però em recorde de la sensació que se'm va quedar després d'acabar-la i el transcurs de les històries que formaven l'obra.
Jo no sòl anar al teatre, l'última vegada que ho vaig fer va ser per a veure a la meua neboda de 5 anys actuar en l'escola.

Aquell dia vaig pensar que anava a avorrir-me durant l'acte, però no va ser així.

L'obra em va agradar perquè vaig riure molt, és cert que el gènere invita a això, ja que és comèdia, però a l'entrar no vaig pensar que m'agradaria, i menys que acabaria rient, crec que eixe és un aspecte que va fer que l'obra em deixara una bona sensació, ja que m'ha agrada sorprendre'm a mi mateixa, perquè jo vaig anar amb la idea de passar l'estona com més prompte millor i se'm va fer efímer.

L'obra va estar representada per sis personatges què, per parelles, duien a terme una història diferent que, encara que pareixia que no tenien res a veure, totes les històries ens estaven manant el mateix missatge: la falta de comunicació del dia a dia.

Cada vegada hi ha un món més gran d'estímuls que ens emboliquen i ens fan oblidar les xicotetes coses importants de la vida diària.
Segons el director; Vacants és una prova d'omplir vitalment l'espai i el temps per on transitem els persones, és una obra que ens$ transporta a l'era del buit.

L'obra tracta dels drames humans tractats des de la comèdia, on l'única cosa evident és la falta de comunicació del nostre dia a dia.

Després de veure l'obra, com he anomenat anteriorment, se'm va quedar molt bona sensació, d'una banda, perquè em va agradar molt, i d'una altra, perquè em vaig replantejar la importància dels actors i actrius de teatre, així com la direcció i els ajudants i tot això.

Crec que tots eixos pensaments em van vindre perquè al finalitzar l'obra, em vaig donar compte que pràcticament la sala es va omplir pels familiars dels actors, i al veure com els felicitaven vaig pensar què haguera sigut de la meua vida si en compte de fer Magisteri haguera estudiat Interpretació, no sé... van ser uns pensaments carregats d'un àpex de satisfacció al pensar en ells.

La meua segona entrada en el bloc vaig a fer-la del comentari de la pel·lícula: “Amanèixer”, la qual l'he pogut visionar a través d'una pàgina d'Internet, on esta penjada en el YouTube en nou parts, de deu minuts de duració cada una.

La pel·lícula està en versió original; cine mut, en blanc i negre i amb la música clàssica originària de la mateixa.

Per a ser sincera, este tipus de pel·lícules em sorprenen molt, ja que és d'admirar el treball realitzat pel director: F.W. Murnau.
És una pel·lícula prou antiga, i per tant, amb molts menys recursos de què se servixen els directors actualment.
No obstant, he de dir que, encara que em sorprenga este tipus de cine, no sol cridar-me l'atenció.
El principal motiu són la falta de veus dels personatges, no sé per què però no m'acostume a veure una pel·lícula sense un guió parlat.
Per a mi, la falta de color no és un problema, per al meu gust sempre és millor que hi haja, però si no n'hi ha puc passar, però a triar preferisc les pel·lícules en què els personatges parlen, potser serà perquè estic acostumada al cine comercial d'ara, on ens exposem a un increïble número d'estimulacions visuals i auditives.

Esta no és la classe de pel·lícules que veuria, de fet, no sàvia ni que existia, però és d'entendre que la joventut d'ara no es senta atreta pel cine en blanc i negre i a més mut.

El millor d'esta pel·lícula és que la bona caracterització dels personatges, junt amb la música clàssica triada i els efectes de so, fan que la falta de diàlogue no siga un problema per a seguir la història, cosa que vaig dubtar en un principi després de començar la pel·lícula.

Esta és la meua primera entrada en el bloc, sóc conscient que hauria d'haver començat abans però sincerament, encara no estic acostumada a esta metodologia tan aplicada a les noves tecnologies, per la qual cosa espere que sovint que vaja agafant pràctica, la cosa vaja canviant.
Al final, estic segura de què m'agradarà, perquè sempre m'ocorre el mateix.

La meua primera entrada en el bloc tractarà sobre la pel·lícula d'Antonia's line.

El primer de tot dir que jo, per raons de temps i mala combinació d'horaris, no puc assistir a cap de les pel·lícules oferides en l'EspaiCinema, per la qual cosa estic fent és trobar-les per mi mateix i veure-les en casa, que és el cas d'esta pel·lícula.

Per a mi, “Antonia's line”, reflexa la part contrària al que denominem masclisme, és a dir, reflexa el feminisme, ja que està basada en la història de quatre dones totalment autònomes i independents, però no és açò amb el que em vull referir al feminisme, sinó que opine que em pareix una pel·lícula feminista perquè l'autora (Marleen Gorris) ha volgut que fóra així al destacar el paper dels hòmens en un segon plà, com si la història no fóra amb ells i només tingueren un paper intermediari.
I així ha sigut, ja que la pel·lícula compta la història de quatre generacions femenines, en les que van ocorrent esdeveniments i van entrant hòmens en les seues vides que es queden arrere, en un segon pla.
L'autora ha volgut reflectir inclús la independència de la dona en el camp, ofici relacionat amb els hòmens des de tots els temps.






Al meu parer, “Antonia's line” és una pel·lícula un poc lenta en el transcurs de les històries, però digna de veure.
M'ha sorprés que m'agradara, ja que estic tan acostumada al cine comercial que a vegades, abans de veure certs tipus de pel·lícules, ja em tanque en banda, encara que no ha sigut el cas i m'alegre.

El que més m'ha agradat de la pel·lícula, no ha sigut una seqüència d'escenes en si, sinó que per a mi, la pel·lícula és bona perquè tracta temes tan polèmics com el feminisme, l'autonomia de la dona davant de l'home, amb total naturalitat, i això m'agrada.

Així, vuic reflectir en esta entrada que envege el poder que tenen certs treballs per a alçar la veu i parlar de temes tabú i problemàtics, en este cas, el cine té un gran poder per a això, per la qual cosa admire la labor que ha dut a terme l'autora per a aconseguir una pel·lícula d'estes expectatives sense revolucionar a les masses, sobretot a les més masclistes i puritanes.