En esta entrada de bloc comentaré el primer dels meus llibres.

Es tracta del llibre: “El noi del pijama de ratlles”, de l'autor John Boyne.

He triat este llibre per a llegir-me perquè vaig vore la pel·lícula i em va agradar molt, i com sempre sol passar-me, si veig una pel·lícula que m'agrada i sé que esta el llibre, m'ho compre i el llig, encara que és cert que hauria de ser al contrari, però els llibres que jo em solc llegir no les porten a la producció cinematogràfica.

Doncs bé, per a començar a comentar aquest llibre, m'agradaria dir que tracta sobre la vida d'un xiquet de nou anys, Bruno, el qual, junt amb la seua família es muden a un altre lloc perquè son pare, un comandant nazi, puga dirigir el camp de concentració d'Auschwitz.

L'aventura de Bruno comença quan en el seu nou hogar es dóna compte que no té a ningú amb qui jugar, i avorrit pel seu ambient comença a explorar per l'entorn, la qual cosa li porta a descobrir que, junt amb sa casa, no estan sols, ja que veu un filat on es troba molta gent dins.

Bruno veu un xiquet: Shmuel que porta la indumentària que els nazis els feien portar als jueus i creu que porta el pijama posat. A ell li sorprén tant que, junt amb la desesperada situació de l'altre xiquet, ràpidament comencen a congeniar i a fer-se amics.

Prompte es definix una relació entre ells de dos xiquets que no coneixen de races, feixismes o ideologies, per la qual cosa Bruno, cada dia s'escapa de casa per a anar a l'empresonat i trobar-se amb el seu amic, portant-li menjar i algun que altre joguet, com un baló.

El problema succeïx quan el xiquet jueu li demana que li ajude a trobar a son pare, ja que “els hòmens roïns” (els nazis) se'l van portar i no ha tornat a veure-li.
Bruno accepta i es cola per davall de l'envallat, vestint-se amb “un pijama” que li havia aconseguit el seu amic.

No obstant, la tragèdia i el desenllaç de la història ve donat per les circumstàncies que eixe dia, com altres tants, en el camp nazi es duen a terme els tràgics crematoris dels jueus, i Bruno i el seu amic es troben allí arrossegats per la multitud.


M'agradaria afegir que este llibre, igual que la pel·lícula, em van causar molt d'impacte, és cert que amb el llibre més, ja que tot està molt més relatat, i en els dos casos no he pogut evitar acabar plorant.

Encara no entenc la brutalitat i la forma tan inhumana de tractar les persones per part de la ideologia feixista. Cada vegada que m'embolique d'esta part de la nostra història m'entren males vibracions pel cos de la impotència. Supose que no sóc l'única i que és d'entendre la meua reacció, però realment, este és un d'eixos casos en què em dóna fins a vergonya de ser humana, pel simple fet que només la nostra espècie puga portar a cometre estos actes tan violents.


Este és un d'eixos llibres en què quan comences a llegir-los, de seguida saps de què tracten, és cert que havia vist la pel·lícula, però estic segura de què haguera pensat el mateix si no haguera sigut així, encara que també és cert que no m'esperava la mort de Bruno.
Així, no entenc molt bé l'expectativa que posa l'autor al no comentar res en el revers del llibre, però és original, això sí, ja que no conec molts llibres en què l'autor no especifique de què tractarà la història que vol comptar-nos.

Una de les coses que m'ha cridat l'atenció és la ingenuïtat de Bruno, ja que, a causa de la seua edat, i al seu caràcter plàcid, no es dóna compte del que està ocorrent a uns metres de sa casa.

També em vaig preguntar diverses vegades perquè no li comentava res a son pare, encara que és notable que la relació que té amb este no és la mateixa que amb sa mare.

Una de les coses que m'ha agradat de l'autor, i que també han volgut que es remarcara en la pel·lícula és que no narra les accions portats a terme pels nazis, és a dir, no du a terme el llibre comptant les seues atrocitats, si no que està enfocat des de la perspectiva de Bruno, per la qual cosa fa que el llibre no tracte exclusivament dels actes succeïts en el camp d'Auschwitz.

Concloent, “El noi del pijama de ratlles” és un llibre que recomane a tots, ja que té un poc de tot, sent el més essencial, el món de fa 70 anys vist a través dels ulls d'un xiquets de 9.

En esta entrada de bloc comentaré la pel·lícula “Sense perdó”, de Clint Eastwood.
La veritat és que m'ha costat molt veure-la, ja que l'he anat deixant passar, ja que el cine Western no és el meu fort.

Pareix increïble, ja que en la meua casa, amb la presència de mon pare, no hi ha una altra cosa en la tele, ja siga estiu o hivern quan arribe amb la meua família sempre trobe al meu pare amb la televisió en el mateix canal i veient les mateixes pel·lícules de sempre, així que per descomptat, esta pel·lícula l'he vist amb ell i amb la seua ajuda.

L'única cosa que sabia d'este director és que és molt reclamat, i pel que he estat llegint d'ell, més darrere de les càmeres que davant d'elles.

Com a opinió pròpia puc dir que em va encantar la pel·lícula que va interpretar i va dirigir junt a Hillary Swank: “Million Dolar Baby”.

Doncs bé, per a resumir en unes poques línies l'essència que se m'ha quedat de la pel·lícula puc dir que el que s'intenta transmetre és que la mort no és una altra cosa que allò violent fruit de la venjança de tres pistolers que planegen una matança per a venjar una prostituta que ha sigut apunyalada i així aconseguir una bona recompensa.
No obstant, ells no tenien en compte que a l'arribar a Big Whiskey les coses no serien tan fàcils, ja que es trobava un ex pistoler convertit en sheriff, que per a mantindre la llei i l'orde utilitza la intimidació personal i la força física, per la qual cosa la lluita no tarda a començar.

Com a opinió personal m'agradaria dir que he passat un bon estona, perquè com he dit, este tipus de cine no és dels meus preferits, però he disfrutat compartint una vesprada de cine en casa amb els meus pares, sobretot en companyia de mon pare, que sé que li ha fet prou il·lusió compartir els seus gustos cinèfils amb mi, per la qual cosa l'experiència ha sigut molt bona.

En aquesta entrada de bloc vaig a escriure un article de periòdic que una persona molt acostada a mi em va passar fa ja uns anys. Es tracta d'un escrit molt especial per a mi que volia compartir amb vosaltres, ja que és realment preciós i crec que vos agradarà fins al punt de sentir-vos tan identificats com jo amb l'autor.
També he de dir, que l’article està escrit en castellà i l’he traduït al català.

Perquè no vos sentiu fora de context, vos diré que l’escrit el va escriure Miguel Ángel Rodríguez Martínez, i ho va fer en l'any 2005 després del 11M, quan va ser atemptada l'estació d'Atotxa de Madrid.

Doncs bé, l'article diu així:

“VAIG APRENDRE…” Vaig aprendre que la millor manera d'apreciar quelcom és no tindre això per un temps, que res de valor s'obté sense esforç, que si la teua vida està lliure de fracassos és per què no t'estàs arriscant prou. Vaig aprendre que projectar et projecta, que l'honestedat és la millor propaganda, que no he de discutir el meu èxit amb persones amb menys èxit que jo. Vaig aprendre que la fama està escrita en el gel, i el sol fon el gel, que sovint m'oblide del que aprenc, per tant, he d'escriure-ho i repassar-ho. Vaig aprendre a no deixar de mirar cap al futur, que he de donar-me ànim i pensar que encara hi ha molts bons llibres per llegir, posades de sol que veure, amics que visitar. Una dona, un dia, un lloc, un moment per a recordar i la benedicció d'un amor verdader. Vaig aprendre… que encara tinc molt que aprendre.

Una abraçada, amb tot el meu afecte a tots els que estem en estes llistes i moltes altres lluitant pels nostres fills. No decaiguem, els nostres fills mereixen que seguim amb el nostre esforç i ens tinguen amb ells. Hui em vaig alliberar del segon atemptat de la meua vida, seguisc viu. El primer va ser el de l'Hipercor. Ni els terroristes aconseguiran que em rendisca en la lluita pels meus fills.

He volgut compartir amb vosaltres estes paraules perquè a mi em resulten totalment esperançadores, des del primer moment en què les vaig llegir vaig voler que tota la gent del meu voltant també disfrutara d'elles, per la qual cosa ara les compartisc amb vosaltres.

A mi m'han ajudat molt en moments durs. En la meua cartera guarde el paper en original, perquè encara que són unes simples paraules, a vegades, ve molt bé recordar-les.
Puc dir-vos que en una temporada de la meua vida molt roïna per a mi, vaig imprimir part de l'escrit i se'l vaig fotocopiar a tota la meua gent acostada perquè sempre ho recordaren, ara, quan vaig a casa d'alguna amiga i ho veig penjat en la seua habitació, em sent realment satisfeta…

La veritat és que és d'admirar la força i la voluntat que li posa este pare per a lluitar per la supervivència dels seus fills, ja que encara que ha sigut ell el que ha patit els atemptats, el seu únic objectiu és el benestar dels seus fills.

Sense més, espere que vos haja agradat.

En aquesta entrada vaig a escriure una historieta que em vaig inventar ja fa un poquet de temps, la veritat és que està modificada, perquè el final que vaig escriure quan l'ha vaig començar no s'ajusta gens al que vuic ficar açí, no per res, sinó perquè els meus pensaments han canviat molt i amb ells la meua persona. Doncs, és una història que em feia ilusió sacar a la llum, així que açí os l'ha deixe...

Comptaven els savis, que només et donaves compte que amaves a algú, quan perdies a eixa persona per sempre, quan veias que s'allunyava de la teua vida sense que tu pugueres fer res, quan senties que el dia ja no era solejat, encara que l'astre rei et somriguera des del més alt.

I qui sap, quan va ser el moment en què jo em vaig donar compte que li perdia per sempre?

Així va començar esta història, una història que ha estat en la meua vida, sense que jo poguera fer res.

Eren les huit del matí d'un diumenge plujós, i el ring del meu telèfon em va traure del meu son.

-Qui serà? vaig pensar.
-Qui s'atrevia a despertar-me, a traure'm del meu món particular, on jo reialment era l'ama de la meua vida?

Llavors una veu masculina em va dir:

-Et vaig trobar, sóc el passaport a la teua felicitat.

Jo que no vaig fer cas vaig penjar.

-Qui s'atrevia a dir que jo no era feliç?
-Qui era eixe que venia a portar-me la felicitat?

La gent normal dorm. Favades vaig pensar, ja estan una altra vegada els del món feliç amb el mateix, i vaig penjar.
Vaig tornar novament al llit, sense saber que eixe simple ring, d'eixa crida, canviaria el transcurs dels meus pensaments, i qui sap, de la meua vida...

Vaig voler tornar a adormir-me, però ja no vaig poder conciliar el son, sabia que tot eren favades, però al mateix temps la curiositat no em va deixar tranquil·la.
Em vaig preparar una tassa de café, i quan estava fent-lo, el telèfon va tornar a sonar.
El meu cor, esta vegada, em va donar una bolcada i amb veu tremolosa vaig contestar.
A l'altre costat la mateixa veu masculina d'abans:

-Parla'm, per favor no em penges, per fi he donat amb tu i no vull tornar a perdre't.
Em va dir amb una veu molt tranquil.litzadora…

-Com que tornar a perdre'm? Vaig pensar.
-És que ja m'havia tingut i m'havia perdut?

-Qui eres? vaig preguntar-li.
Però de sobte el telèfon es va tallar i no vaig tindre contestació, només sentia la meua respiració i els batecs del meu cor.
Vaig penjar.

Em vaig acomiadar al meu sofà i vaig continuar amb el meu café.
En cada glopet em venia un pensament.
Potser seria una broma, però perquè a mi?
-Qui podia ser?
-Per què es va apropar a mi d’aquesta forma tan poc normal?
I lo millor de tot, què esperava de mi ara?


Vaig seguir amb el meu diumenge i vaig intentar oblidar eixa maleïda crida .
Vaig cridar a la meua amiga i vam quedar per a prendre'ns uns refrescs.
Quan l’ha vaig vore vaig contar-li de seguida tot allò que m’havia ocorregut, i ella tan fantasiadora com sempre, em va donar encara més que pensar.

-És impossible que siga una broma.
-Per què? Hi ha milers de bojos que no tenen res a fer.
-Però, i si és ell?
-Qui?
-Ja saps qui.
-Impossible, encara que la veu, em resultava familiar, i les palometes, revolejavem en el meu estómac des de la crida, era impossible que fóra ell!
A més, jo no volia que fora,o si?
-Segur que és ell. Et va dir un dia que tornaria a la teua vida per tornar a fer-te feliç, i això és just el que t'ha dit, tu mateixa, però em vas repetir eixa frase milers de vegades.
-Si, ho sé, però així i tot em pareix impossible que després de tant de temps m'haja trobat, que encara pense en mi…
-Per què ara?

Em vaig despedir de la meua amiga, no sense abans prometre-li que si el meu telèfon tornava a sonar, ella seria la primera en assabentar-se.

-T'ho promet, si una veu masculina es cola en el meu telèfon, et cridaré.



Així doncs, jo ja vaig saber molt en els fons de mi que era ell, perqué estava fent això i què era el que esperava ara…

Vaig ser sincera en mi i vaig caure en que la seua veu ja em sonava des de la primera vegada que l’ha vaig sentir.
Era una veu que em va sonar molt pura, que em va transmetre tanta pau i tanta tranquil·litat que em feia sentir molt bé, con la xiqueta tonta que veia el món amb plena felicitat i que esperava tornar a tindre alguna cosa d’ella algun dia..

Però per què? Em vaig preguntar.
Milers de perquès em van rondar per la meua ment.
Doncs, jo ja sabia perquè.

Ell era una persona molt especial, sempre havia cuida’t dels seus, era optimista i molt, molt lluitador, així doncs, una mala pasada en la seua vida va volcar-li tots els seus plans, i amb els d’ells van volcar els meus.

Ell va rendir-se i va abandonar totes les seues expectativas fent molt de mal a la seua persona i a algunes del seu voltant, sobre tot a la mia.

I ara volia tornar…

-Qui sap el que va pasar pel meu cap..
No sé si va ser per la meua por o per la inseguritat de tornar a sofrir, però aquesta vegada vaig ser jo la que va voler dasaparèixer i ara si, per sempre…

Ahir a la vesprada vaig anar al teatre amb uns companys de classe.

Vam anar al Micalet, a veure la representació de l'obra de teatre: "Tramuntana", dirigida per Martín Crespo i representada per Toni Agustí i Ernesto Pastor.

La veritat és que m'ho vaig passar genial. Al no haver anat al teatre oficialment en més d'estes dos ocasions, he notat una gran diferència de l'obra de Vacants a esta.
Vacants, em va paréixer una obra prou entretinguda, en els marges de la comèdia.
Esta obra m'ha fet veure un altra perspectiva del teatre, ja que a més del gènere còmic també té pinzellades de drama.
És una obra que està molt ben plantejada perquè és com la narració de dos còmics.

Segons l'autor: "Tramuntana és un joc teatral de creació col·lectiva. Una història basada en una la dita popular: «quan bufa la Tramuntana, tothom és trastorna..."

Sincerament, al principi de la representació estava un poc perduda, però després ja vaig anar captant la idea que ens volien transmetre amb cada una de les històries, o millor dit, amb els dos còmics.
És una obra de teatre amb molta energia, on el vent de tramuntana té un total protagonisme, perquè quan s'acosta, el poble es posseïx i no existeix el temps.
El passat i el present és confonen i la realitat dels somnis transita.

Una cosa que em vaig donar compte va ser que, al finalitzar l'obra, vaig notar una gran diferència d'estos actors als de l'obra de Vacants.
He de dir que, els actors de "Tramuntana", tenen una major soltesa i una millor interpretació sobre l'escenari.

Supose que serà per l'experiència, ja que els actors de La Nau encara són, si no m'equivoque, estudiants d'interpretació.
Amb açò no vull dir que siguen més mals actors i actrius, simplement es nota la falta de més actuacions viscudes.

Jo vaig estar molt a gust durant tota la funció i, a l'acabar, se'm va quedar una sensació molt grata.
La mateixa que quan isc del cine (m'encanta el cine) i m'ha agradat la pel·lícula, qui m'anava a dir a mi que m'agradaria al teatre…

La veritat és que em sent molt contenta per això, i també per l'elecció del professor al manar-nos obligatòriament la visualització de dos obres de teatre, perquè per les bones vibracions que m'ha deixat esta experiència, crec que seran més de dos obres i voluntàries

.

La tercera entrada en el bloc que realitzaré no tractarà de cap pel·lícula, si no de l'obra de teatre que vaig veure a La Nau.
L'obra va ser representada el 30 d'octubre i s'anomena: Vacants.

Encara no he assistit a l'entrevista amb el professor per a comentar les dos obres de teatre, ja que de moment només he vist aquesta, per la qual cosa comentaré en el meu bloc la meua experiència i la meua opinió sobre la mateixa.

La veritat és que ja ha passat un mes des de que la vaig vore, però em recorde de la sensació que se'm va quedar després d'acabar-la i el transcurs de les històries que formaven l'obra.
Jo no sòl anar al teatre, l'última vegada que ho vaig fer va ser per a veure a la meua neboda de 5 anys actuar en l'escola.

Aquell dia vaig pensar que anava a avorrir-me durant l'acte, però no va ser així.

L'obra em va agradar perquè vaig riure molt, és cert que el gènere invita a això, ja que és comèdia, però a l'entrar no vaig pensar que m'agradaria, i menys que acabaria rient, crec que eixe és un aspecte que va fer que l'obra em deixara una bona sensació, ja que m'ha agrada sorprendre'm a mi mateixa, perquè jo vaig anar amb la idea de passar l'estona com més prompte millor i se'm va fer efímer.

L'obra va estar representada per sis personatges què, per parelles, duien a terme una història diferent que, encara que pareixia que no tenien res a veure, totes les històries ens estaven manant el mateix missatge: la falta de comunicació del dia a dia.

Cada vegada hi ha un món més gran d'estímuls que ens emboliquen i ens fan oblidar les xicotetes coses importants de la vida diària.
Segons el director; Vacants és una prova d'omplir vitalment l'espai i el temps per on transitem els persones, és una obra que ens$ transporta a l'era del buit.

L'obra tracta dels drames humans tractats des de la comèdia, on l'única cosa evident és la falta de comunicació del nostre dia a dia.

Després de veure l'obra, com he anomenat anteriorment, se'm va quedar molt bona sensació, d'una banda, perquè em va agradar molt, i d'una altra, perquè em vaig replantejar la importància dels actors i actrius de teatre, així com la direcció i els ajudants i tot això.

Crec que tots eixos pensaments em van vindre perquè al finalitzar l'obra, em vaig donar compte que pràcticament la sala es va omplir pels familiars dels actors, i al veure com els felicitaven vaig pensar què haguera sigut de la meua vida si en compte de fer Magisteri haguera estudiat Interpretació, no sé... van ser uns pensaments carregats d'un àpex de satisfacció al pensar en ells.

La meua segona entrada en el bloc vaig a fer-la del comentari de la pel·lícula: “Amanèixer”, la qual l'he pogut visionar a través d'una pàgina d'Internet, on esta penjada en el YouTube en nou parts, de deu minuts de duració cada una.

La pel·lícula està en versió original; cine mut, en blanc i negre i amb la música clàssica originària de la mateixa.

Per a ser sincera, este tipus de pel·lícules em sorprenen molt, ja que és d'admirar el treball realitzat pel director: F.W. Murnau.
És una pel·lícula prou antiga, i per tant, amb molts menys recursos de què se servixen els directors actualment.
No obstant, he de dir que, encara que em sorprenga este tipus de cine, no sol cridar-me l'atenció.
El principal motiu són la falta de veus dels personatges, no sé per què però no m'acostume a veure una pel·lícula sense un guió parlat.
Per a mi, la falta de color no és un problema, per al meu gust sempre és millor que hi haja, però si no n'hi ha puc passar, però a triar preferisc les pel·lícules en què els personatges parlen, potser serà perquè estic acostumada al cine comercial d'ara, on ens exposem a un increïble número d'estimulacions visuals i auditives.

Esta no és la classe de pel·lícules que veuria, de fet, no sàvia ni que existia, però és d'entendre que la joventut d'ara no es senta atreta pel cine en blanc i negre i a més mut.

El millor d'esta pel·lícula és que la bona caracterització dels personatges, junt amb la música clàssica triada i els efectes de so, fan que la falta de diàlogue no siga un problema per a seguir la història, cosa que vaig dubtar en un principi després de començar la pel·lícula.